La vida pausada de l’agost és al que ens hauríem de referir quan parlem de progrés. Mantenir-se actiu i contemplatiu a la vegada, fer de l’oci la major ocupació de les hores del dia i invertir el temps en allò que ens omple més són la veritable evolució i l'opció més revolucionària que tenim.
Sempre es parla del progrés com una línia ascendent que s’allarga fins a l’infinit al mateix ritme que avança el temps. És a dir, que com més anys vivim a la Terra, més progressarem i, en la lògica capitalista, millors condicions de vida es generaran. Alguns canvis originats per l’intocable progrés són d’una validesa irrefutable. Com a exemples: la higiene global, que ens permet fer olor de coco i mango després d’una dutxa; les telecomunicacions, ja que gràcies a elles rebem GIFs de gatets a les 11 de la nit; o l’electricitat, que ens ajuda a mantenir la cervesa ben fresca.
Però no ens enganyem, el progrés no és ni ha estat mai una línia ascendent infinita. La seva descripció gràfica seria més aviat la d’un espiral que, paral·lel a la línia del temps, avança de tal forma que cada bucle representa les activitats, relacions socials i econòmiques del període determinat.
La gràcia dels bucles de l’espiral és que ens permeten parlar de situacions repetides al llarg de la història, però contextualitzades en cada moment. En l’anella de l’espiral en què ens trobaríem destaca la dependència quasi total de les nostres vides respecte de les relacions econòmiques, i per tant laborals, que generem. Una situació que no és excepcional del nostre espai-temps, però potser sí que és el moment en què més ens volem enganyar a nosaltres mateixos sobre aquesta dependència.
Ni el treball ens farà lliures, ni el treball ens realitza, ni el treball ens dignifica. I que consti que no estic fent un al·legat per tornar al paleolític, en què les dinàmiques de patró-assalariat no existien, sinó que hem de ser conscients que ens sobreexploten i, de passada, explotem el que tenim per damunt de les possibilitats del planeta on vivim.
L’agost, feixuc i lent, és per mi l’exemple de cap a on hauríem d’encaminar el ritme. Llevar-se ni ben d’hora ni massa tard, esmorzar amb calma i llegir. Fer esport sense presses. Aprendre una mica i escriure. A l’hora que repica Santa Maria, cuinar. Reposar després del dinar i saber mandrejar fins que remet la calor. Veure’t amb la gent que estimes, divagar i descansar. I sabent que fer de l’agost una norma general és poc realista, sí que, en nom del progrés social i humà, el progrés real, hauríem de lluitar per fer l’oci propi i col·lectiu la nostra principal relació social. I així "vivir viviendo", com entonava el cantautor veneçolà Alí Primera.
