Doncs ja ho tindríem, una nova osca en aquest darrer quinquenni tan generós en convocatòries a les urnes com decebedor davant la degradació de les regles del joc, només comparable al circ que es munta al seu voltant: sondejos via telèfons fixos (hola, 2019?), propagandistes profanant l’ofici de periodista, enquestes a Twitter entre els amics que pensen com tu i analistes amb forquilles que fan petites les de Satanàs, Asverus i Somiel plegats.
I així som trobats altra volta davant les paperetes que resumeixen en blanc i negre (i salmó) el catàleg de pantones que entinta tot l’espectre ideològic, alguns pura reminiscència cromàtica del foren, i en què més que mai el verd ha renunciat a convertir-se en el color de l’esperança. Tant soroll i tant neguit i el resum vindria a ser que tothom s’ha acabat traient la careta. Si algú ha despertat el feixisme és perquè algú altre l’ha deixat dormir quaranta anys, una bona migdiada per pair els quaranta anteriors.
Posats a parlar de conceptes anacrònics, afegim-hi a la llista el ritual del recompte de vots, especialment amb les llistes de candidats a senador. Potser no cal aspirar al vot electrònic, però costa entendre què impedeix aplicar a aquests recomptes (almenys) la mateixa tecnologia que ja es feia servir fa trenta anys (com a mínim) per avaluar de forma automàtica els exàmens tipus test. Seria un detall no fer més infinita la jornada de presidents i vocals, després de dotze hores palplantats a les respectives meses.
I tot així, valgui la paradoxa, després d’haver participat com a apoderat, val a dir que ser-hi present al llarg de la jornada és una experiència que paga la pena. Vindria a ser, una mica, la mateixa paradoxa que podem viure a la soca d’un castell, on estem disposats a patir, de franc, el que consideraríem inadmissible en el nostre lloc de treball.
Retrobar veïns, coneguts i saludats, sorprendre’s dels criteris peregrins amb què la gent escull el seu vot i donar un cop de mà a qui calgui, independentment de la seva òrbita ideològica i independentment dels resultats que esperis per als teus. Valgui el testimoni de qui escriu, amb el currículum net de victòries a les urnes (a excepció d’un sol cop que a l’hora de la veritat ningú ha acabat reivindicant, la qual cosa vindria a confirmar la regla).
En fi, la vida continua i ja hi ha molts carrers asfaltats de nou, el que significa de forma inequívoca que tornem a tenir eleccions en breu. Unes en què la Junta Electoral no deixarà presentar-se als que no es podia dir que eren exiliats perquè resulta que són exiliats, ves quines coses.