Passejant per Sant Jordi em trobo una coneguda que em diu que el concert dels 100 anys del Forn del Vidre va estar ple bé. Li dic que me n'alegro i que hem fet sort, dins les limitacions de la humilitat de la celebració, amb el grup que tira endavant la commemoració d'aquesta efemèride i que preconitza la recuperació de la cultura del vidre bufat. Com que el 23 d'abril costa de moure's pel centre ben bé fins tard, allarguem la conversa i s'hi apunta un que ve i un altre que va. Arran del Forn del Vidre, acabem parlant de "tot allò que ja no hi és" i de la dificultat de vetllar per la vigència d'elements històrics si no hi ha elements físics que ens hi remetin.
El Forn del Vidre és avui una plaça, amb un bon monument al cooperativisme. Poc més. La tasca que s'hi feia i la transcendència de la cooperativa mare de casa nostra s'oblida a poc a poc, com en moltes llars amb peixos i elements decoratius sorgits d'allà es perd la referència i, per tant, també la seva importància històrica. Cada cop menys gent el tindrà present. Passa amb altres elements. Un amic que ja deu ser mig mataroní després de tants anys de viure-hi va canviar de pis i m'indicava on l'havia d'anar a trobar sense encert, donant-me per referència un supermercat. I resulta que viu al Cine Núria.
Perquè allò és el Cine Núria però avui és un supermercat i pisos. Passa la vida, i segurament fa bé de passar, però aquesta tendència de la ciutat en perdre les icones passades o a transformar-les en nous elements del tot mundans ha triomfat. Quan algú pensa què era el Clavé, que després hi van fer oficines i que ara es menja de perles al restaurant que hi ha, conclou que mereixem el sobrenom que gastem.
Som en temps de codis QR i visionats interactius, amb concerts de cantants holograma i realitat augmentada, en espera que l'artificial socorri la manca d'intel·ligència natural. Si la ciutat fos capaç d'identificar tot allò que ja no hi és i mirés de remembrar-ho, de reprojectar-ho d'alguna manera, potser més gent en coneixeria el passat i, sobretot, miraríem de no entrebancar-nos altre cop amb les mateixes pedres. Per històriques que siguin.
