Aquest 2019 fan 40 anys els nats el 1979, però també fem 40 anys una mica tota la resta. En clau local i mataronina –aquell vector en el qual semblem entossudits a diluir els relats i les projeccions– el 1979 va ser un any extraordinàriament rellevant i fora bo que se signifiqués –si no es vol o no es pot commemorar–, per la seva importància i, sobretot, la seva potència conclusiva. A principis de mes va fer quatre dècades exactes que els mataronins van escollir un Ajuntament. S'advenia, així, la democràcia local, la més directa i propera a la ciutadania. Mataró escollia alcalde i regidors per primer cop des de 1936. La contundència del pas és innegable.
Per a molts dels que vam venir després, aquell any i tot el que simbolitza representa no només un episodi de recuperació de drets i llibertats, sinó també la textura del camp llaurat, la redescoberta de la comunitat, l'articulació del poble com a subjecte. També la traça d'una sèrie de diatribes relacionals, socials i polítiques que, en alguns casos, certament els costa de superar el pas del temps. És ben normal, 40 anys es noten a tots els cossos i rostres del món.
En temps de convulsió i combustió –i no parlo de Notre-Dame–, un relat local del que van ser aquells anys i els primers episodis d'una democràcia que va costar anys, suor, esforços i patiments de consolidar podria contribuir, sense voler ser acrítics, a ponderar la importància i la transcendència del gest que emetrem el proper 26 de maig. Escollir els representants de casa nostra i tenir en l'administració local la interlocució directa dels nostres drets de ciutadania pot semblar consolidat però no ha perdut ni un gram del pes històric que té.
Els aniversaris rodons poden servir per a moltes coses: per mirar enrere, per exemple, però sobretot per fugir d'arqueologies emocionals. Haurien de servir per analitzar, amb el retolador de subratllar destapat, tot allò que s'ha viscut i fer balanç del que s'ha aconseguit i del que no, per renovar, 40 anys després, el contracte democràtic que ens vincula amb casa nostra, aquest indret entre el mar i els turons i delimitat per dues rieres.
Quan els referents minven i la política sembla potinejada, no haver fet una exploració tan exigent com caldria a allò que no deixa de ser el nostre renaixement com a ciutat i comunitat sembla una oportunitat desaprofitada. Llàstima, doncs.
