Doncs au, ja ha arribat el dia. Tants i tants anys esperant-lo (tants segles, més ben dit), i la gran profecia del cristianisme ja és aquí: el judici final.
Excuseu-me la broma, però només és facècia a mitges. Potser sí que d’aquí a unes quantes setmanes, quan els presos polítics tornaran a la presó amb unes penes absurdes, el món continuarà giravoltant, però qui pot negar que per als catalans nostro senyor haurà creat “una nova terra producte de l’Apocalipsi”, tal com diu el Llibre del Gènesi? Perquè no se m’acuden gaires altres maneres de referir-se a una situació que ens pensàvem que no podia passar mai.
Després de quatre dècades d’alguna cosa aparentment semblant a un règim democràtic, qui s’imaginava que en un país de l’Europa occidental encara podia tenir lloc un abús de poder com aquest, un veritable consell de guerra? És ver que tot el planeta sembla haver emprès un gir reaccionari, i que a Espanya el franquisme no ha marxat mai; però que un grapat de persones que han treballat democràticament, i sobretot pacíficament, per un objectiu polític es puguin acabar passant mitja vida entre reixes, sincerament, no crec que ningú s’ho pogués pensar.
No patiu que no m’oblido que això és una columna de llengua. Precisament per això estic tan apocalíptic. M’explico. Tot plegat parteix de la figura de qui ara mateix té, per dir-ho retòricament, la història a les mans: els jutges. És probable que la nostra sigui l’època històrica més familiaritzada amb el vocabulari derivat de jutge: jutjar, judicatura, judiciari, perjudici i prejudici (els dos quasi bessons eternament confosos)… Però de tots, el més universal és precisament el més antic, l’esmentat judici, tant pel sentit litúrgic com pel moral de ‘seny o enteniment’. “És un home amb molt de judici”, dóna el diccionari com a exemple, i a ningú se li acut que es tracti de cap multirreincident que visita els jutjats cada dos per tres. De fet, veïns com els castellans o els italians designen “del juicio” / “del giudizio” allò que per nosaltres és el queixal del seny.
Anem al que compta. Atès que el jutge és l’encarregat d’impartir justícia, semblaria pertinent relacionar-los etimològicament, oi? Doncs no. La segona prové de l’adjectiu just, que al seu torn ve de jus, juris, ‘dret’, mentre que el primer és la versió catalana de judex, judicis. En fi, gaire més clar no es pot dir: si jutge i justícia no pertanyen a la mateixa família, crec que mai la llengua ha pogut dir una veritat més clara. I més reveladora de com acabarà tot plegat.
