La proximitat del primer aniversari de l'1 d'octubre propicia que molta gent recorri a la cèlebre fórmula del "què feies quan" i esbossi el seu record d'aquell dia. D'aquells dies. D'aquell temps, si és que no és el mateix que ara. Bona part dels records tenen el vernís del pas del temps i l'arrodoniment del color del vidre amb què ens mirem la vida, però la transcendència d'aquella jornada i la intensitat del que s'hi va viure és d'una evidència del tot sobirana.
Servidor recorda la jornada des de la son de dormir poc, el desgast de l'anar i venir i l'evident incapacitat d'abastar-ho tot. Pretenent ser al peu del canó informatiu, era angoixant l'evidència que, només podent ser a un lloc, se t'escapava la gran majoria de matisos. Les bateries d'ordinador i mòbil s'esllanguien mentre tres xarxes bullien en paral·lel: les socials, les de relacions personals i les que se suposen que enllacen persones de signe contrari.
Enmig de la feinada, i entre excitats i temerosos, pel directe de la jornada, recordo la pregunta innocent d'un amic, a la porta d'un col·legi, en un moment de cesura enmig de les hores. "Sent periodista i politòleg, com ho veus tot això?", em va preguntar, suposo que amb bones intencions. No vaig poder ni intentar trencar el silenci. I íntimament hauria resat un rèquiem tristoi per les dues disciplines que segons l'amic se suposava que hauria hagut d'implorar.
