Diuen que l'Ajuntament vol impulsar un pla per fer reviure comercialment el Centre de Mataró. Tot i que el tòpic diu que mai és massa tard, si se'm permet, s'escau reaccionar amb un punt d'escepticisme al catàleg de bones intencions amb què la Casa Gran ha sortit al pas. Volen que gent que en sap molt opini i doni idees per, amb les millors, saber què carai fer perquè no marxin els Zara de torn i no només resulti interessant pels gavatxos itinerants: que el Centre sigui útil i econòmicament productiu en clau nostrada.
Enmig de tota la planella, que vol ser ambiciosa, apareix com a peça clau Can Cruzate.
No el casalot, que també, sinó tota l'illa de cases que separa la bonica Plaça Gran –que és en ella mateixa un altre concurs infructuós d'idees, tot sigui dit de pas– i la plaça que és tan lletja que fins i tot l'Ajuntament li ofereix el seu darrere com argument. Can Cruzate, altre cop. No sé si han tingut opció de mirar-se Can Cruzate des d'un punt de vista elevat. Hi descobriran que bona part de l'illa és tan sols façana i que aquesta s'aguanta per una estructura digna d'aquell joc anomenat Mecano. Actualment bona part d'aquesta peça transcendental són, doncs, unes construccions enderrocades a dins de les quals, de forma útil, s'hi amaguen els contenidors de la plaça Gran. Diuen que a sota hi ha restes arqueològiques, i no és d'estranyar. I encara més: que potser hi trobaríem l'accés a aquell forat en forma de sala que els crèduls segueixen entestats a trobar.
Can Cruzate és, també, la perruqueria de tota la vida. Els baixos amb la impremta, la paret amb art de carrer del carrer de sota o el suport publicitari per exposicions i reivindicacions de política o ninots. Tornant de la roda de premsa en la que ens glossaven les bondats que podria tenir vaig pensar en la d'anys que fa que està com està. I vaig pensar que el fet que el punt estratègic del Centre sigui, avui, una zona buida i enderrocada on no sabem què carai fer no fa sinó convertir-lo en un gran monument al mataronisme.
