Ai, la pressa. Tot i que per molts devots d'això del procés és quelcom positiu d'ençà que el difunt Heribert Barrera la va popularitzar en un espot en el que es recitava la cançó "Somniem" de Lluís Llach amb allò del "tenim pressa, molta pressa" aquest anar cames ajudeu-me ha acabat per vessar i tacar-ho absolutament tot. Ens passem el dia corrent d'una banda a l'altra i sota el suposat pretext de la "instantaneïtat" mons com el propi periodisme van camí d'extraviar totes les peces de la bugada.
Ho pensava dimarts, amb un peu dins i l'altre fora de la sala d'actes del Cafè de Mar, veient com desenes i desenes de persones assistíem amb un ritus d'expectació silent, quasi reverencial, a la intervenció de Christian Felber. A més de no quedar cadires ni metres quadrats per més gent, aquella sessió de certa consciència social-econòmica va ser un acte fet a l'antiga, un llogarret resistent a l'enemic de la velocitat, de la mateixa manera que els que havíem fet tard havíem de parar bé l'orella per intentar sentir amb nitidesa l'austríac i no perdre'ns pel brogit de fora.
Actes com el de dimarts no tant sols haurien requerit d'un espai major i fins i tot més publicitat –sembla que tinguem ganes de perpetuar allò de ser capgrossos, entre aquest dia o el de l'homenatge a Pere Hortós, amb vint persones fora la sala!– sinó que cal reivindicar-los com la cesura necessària a la rutina i la intensitat aclaparadora de la pressa.
En l'època de les píndoles informatives i els "ted-talks", en la dictadura dels 140 caràcters i la moda dels youtubers, quan sembla que interessi més ser el primer que el més complet i anar ràpid que fer-ho bé, reivindicar la pausa sembla imperatiu. Encara més quan del que es tracta –com en motiu de la congregació de dimarts passat– és de fer servir el que tenim a dins del crani.
