Diuen que allò que ens diferencia de la resta de mamífers és l'empatia, la comunicació, el sentit de comunitat. Les ganes de relacionar-se i de conèixer-se. Que culturalment ens agrupem per afinitats és la cosa més normal del món i que dotem de transcendència ritual el fet de seure plegats a la taula parada diu molt de com som, de carrer, del nostre fer i ser. Fins i tot del punt del globus on ens hem acabat coneixent.
De la mateixa manera que a la famosa taula del tal Bernat s'hi ha de ser si vols treure el ventre de pena, és a l'hora de menjar –i de menjar bé, tu, que en això tampoc volem ser com molts dels altres– una de les oportunitats més propícies per a la coneixença i la relació. El primer àpat a cals sogres és més transcendent que el primer petó d'una parella, segons com. Ja m'entendran.
Per allò del com més serem més riurem i també perquè l'important és ser a taula, la tieta vegetariana sempre té el plat verd a taula. La seva filla li segueix els passos però de gambes en menja i per tant també n'hi posem. A l'intolerant a la lactosa, la llet pertinent. Si em convé fer dieta, les maduixes sense sucre. Per a l'àvia, aquell oli aigualit que no té ni gust d'oli. Els divendres, peix. I el Divendres Sant a dinar poc o gens. Els tortells quan pertoqui i si a la cunyada no li agrada el peix, una torradeta amb formatge fos. Si a la graella cal fer primer la carn halal que les galtes, es fa.
La qüestió no és ni el perquè. És el voler. No és rellevant la recepta heretada per fer un plat sinó les ganes previstes que aquell a qui no li plagui no trobarà excusa ni fonament per no seure a taula amb tota la colla. De petit deien que amb el menjar no s'hi juga. Amb les ganes de conviure, encara menys. Bon profit.
