Així com l'adveniment de la Setmana Santa –les vacances escolars, els dies festius, la mona– ens iguala a tots els mataronins, la manera de celebrar-la és una de les ocasions més propícies per incidir en la diferència entre les dues dinàmiques en què se separa Mataró. En Joan Salicrú té la teoria encertada del "Partit de la Setmana Santa" i no és casual, sinó del tot simptomàtic, que aprofiti aquesta celebració per denominar el Mataró coronari, diferenciant-lo de l'ecosistema central Centre-Eixample-Havana.
Anualment, xifres a la mà, la Setmana Santa és una celebració popular que ha guanyat en múscul, assistència i coordinació. Que ha sabut establir un relat homologable, tot i alguna reticència que parteix d'entitats potents i arrelades i que estableix una important xarxa de relacions a propòsit de la pròpia celebració. I això ha passat en temps de secularització, esglésies buides i feligresos envellits.
La Setmana Santa és una celebració al carrer que uns se senten pròpia i a altres els hi és aliena i que serveix per simplificar l'equació d'aquestes dues ciutats que conviuen al mateix municipi. Però, què en traiem de ressaltar-ho? I encara més: què fem per evitar aquest divorci social?
Personalment em fa feredat la sensació que estem coent la ciutat a velocitats diferents i que tant ens fa. Que acceptem i tractem amb vocació diferenciadora els veïns depenent d'on visquin. Que ens congratulem d'aquells esdeveniments que són comuns i els excepcionalitzem, en lloc de vetllar perquè des d'una perspectiva pública aquests vectors d'unió siguin la norma, i no l'excepció.
Per Setmana Santa, que cadascú faci el que li plagui i la visqui com determini. Però quan pensem Mataró, per favor, fem-ho en perspectiva global i sobretot plural. El discurs de la diferència ens empobreix com a ciutat.
