Una prova més, si calia, que Spain is different: les dictadures italiana i alemanya del segle XX van rebre el nom de sengles conceptes de natura política (feixisme, de fascio, i nazisme, de nationalismus), mentre l’espanyola era batejada a partir d’un cognom.
Estrictament parlant, un franquista hauria de ser un partidari de la franquesa. I només és un acudit a mitges: no es pot negar que, quant a l’ús lingüístic, els règims dictatorials són menys tramposos que els democràtics. Solen dir les coses pel seu nom (ejecución sumarísima, per exemple) i tenen menys tirada per l’eufemisme.
D’acudits sobre el cognom en qüestió no en falten (recurrent el que circula en forma de comentari a cada sortida de l’expresident Aznar: “Me alegro de que sea usted tan franco”), però potser el més eficaç, per cruel, és el que es deriva de l’origen del llinatge. Franco no prové en última instància de França sinó dels germànics que van dominar precisament la Gàl·lia, el poble frank. I d’aquí plora la criatura: en tant que conqueridors, aquells germànics estaven dispensats de pagar tributs, de la qual cosa en va sorgir el significat de ‘lliure, exempt’ (zona franca, de franc) i, per extensió, el de ‘sincer, honest’. No és cap paradoxa, perquè la sinceritat no va associada necessàriament a valors positius
Si us fixeu en els somriures, les rialletes i els rictus de satisfacció dels neofranquistes d’avui, hi podreu llegir fàcilment el goig, la satisfacció de poder dir la veritat del que penses. Arribats al moment que hem arribat, les màscares han anat caient i cada dia ens amaguem menys; de fet, ens hem anat posicionant tots, i en la mesura que nosaltres fem palesa la nostra aversió a aquest Estat ells manifesten la seva envers nosaltres.
Ja no calen subterfugis ni mitges veritats; l’espanyolisme, a poc a poc, va recuperant la franquesa i torna a dir el que sempre ha pensat dels catalans.
