Més enllà de la roba, del calçat o els complements, els canvis de modes i tendències s’acceleren avui més que mai en els àmbits més diversos. Tot té un catàleg de temporada, i qualsevol producte és susceptible de veure’s condemnat a una falsa obsolescència; es tracti d’una càmera o d’una bicicleta, ser d’una temporada anterior és una tara.
Per contra, i paradoxalment, el concepte ‘temporada’ sembla haver desaparegut literalment en el món de l’alimentació, i ara fruites i verdures ja no semblen entendre d’estacions. En tot cas, però, la moda també ha trobat un camp adobat en un món tan íntimament lligat a la salut i, per tant, especialment sensible. No fa tants anys en tots els supermercats es desfermava una fal·lera malaltissa que els ha acabat convertint en una mena de parafarmàcies làctiques, dispensaris d’omegues-tres, bífidus, esterols i elacaseis a l’engròs.
Com Murphy, però, la llei del pèndol és infal·lible i el sentit comú semblava imposar-se de la mà de l’alimentació ecològica. Tot i així, la fugacitat de la moda obliga a reinventar-se seguit i sovint per tal de persistir, i la reinvenció consistia a afegir nous ismes, noves etiquetes amb les quals marcar tendència i exclusivitat. Proximitat. Kilòmetre zero. Casolà. Artesanal. A granel? Posa-li també! I anar fent.
Un aiguabarreig de conceptes que molts acaben considerant, falsament i absurdament, indissociables. I, en un gir encara més impressionant, associant-los directament amb qualitat. Com si ecològic -que certament pot ser equivalent a saludable- impliqués tenir bon sabor. Com si la reducció de la distància entre el productor i el consumidor fos l’ingredient secret d’uns productes excepcionals. Com si en aquest món no poguessin existir artesans sapastres i destralers.
Lliurats a l’absurd, potser el més coherent acabi sent aquell conegut que diu consumir només productes de proximitat perquè ho compra tot al xino de la cantonada de casa.
