Dimarts, el Capgròs i el Tot Mataró vam organitzar ‘El Debat Definitiu’ al Teatre Monumental. Vam fer seure als nou candidats a alcalde i durant una hora i quaranta minuts van estar exposats a molta gent, no només els que omplien platea i amfiteatre, sinó també els qui van seguir què passava allà dins per Mataró Ràdio o per Twitter. Hi havia expectació i hi va haver tela. I no crec que hàgim de deixar de citar com a fet rellevant que, a hores d’ara, encara interessi com va interessar el contrast d’idees i projectes entre candidatures.
Com no podia ser d’altra forma, durant i sobretot després del debat, el safareig i les opinions van anar i venir de tots cantons, en una fidel reproducció d’aquell teorema segons el qual, si ningú està content, és que potser –només potser, remotament potser– no estàs fent malament del tot les coses. Abans, durant i després del debat hi va haver caliu. I tot, des de la ubicació dels candidats al temps de cadascun, passant per la seva imatge i propostes i arribant al moderador, va ser objecte de crítica. No podia ser d’una altra manera. Quan et situes a l’aparador, és el que pertoca, i tots dos mitjans hi han volgut ser. Tant amb el debat com amb l’enquesta també compartida la setmana passada.
Si a algun exercici estem obligats els que ens dediquem a això d’informar, és a fer-nos entenedors. Sovint ompliríem pàgines però hem d’escriure breus. L’exercici de la concisió pot ser sovint injust, però és necessari. El famós micròfon de la televisió s’abaixava automàtic i aquesta mateixa pàgina té una capacitat d’encabir text. És limitada.
Quan preparàvem el debat –tots els detalls, però sobretot el guió– amb en Vern Bueno i en Joan Salicrú teníem clar que havíem de demanar als candidats concreció i propostes, que la gent volia sentir idees i conèixer opinions. Volíem un debat àgil, de ritme televisiu i més propositiu que no pas de retrets passats. Volíem un debat útil per qui el veiés, definitiu per qui el seguís.
A posteriori crec que el debat va ser sincer. En un ambient que no era fàcil i unes normes, si es vol incòmodes, cada candidat va haver de mostrar-se tal com és. Molts a la sortida comentaven la sorpresa pel tarannà o les propostes d’un o altre. De cop ens sorpreníem dels nostres propis alcaldables. D’aquells entre els que hem de fer la tria per votar. Són aquests. És el que tenim.
