Si bé el traçat del Camí del Mig té una certa racionalitat al creuar la comarca per la plana costanera i no allunyar-se de les poblacions interiors, no va ser possible amb el tren. Bàsicament per qüestions econòmiques, ja que el terreny on encara circula ara era més barat que d’altres no costaners. A banda d’allunyar el servei ferroviari de les poblacions interiors, no hi havia gaires més contres al traçat; fins que es va decidir soterrar-lo al seu pas per Barcelona i desviar-lo, fent un colze en creuar el Besòs.
Estic convençut que si busquem als arxius del Departament de Territori, trobarem estudis per considerar un nou traçat ferroviari per l’interior. Actualment, pel seu cost ambiental, paisatgístic i econòmic, és un disbarat. En canvi, sembla que serà una realitat el bypass de Mataró que, creuant les Cinc Sènies, acostarà una mica el tren a tota la ciutat, mentre perjudicarà els maresmencs que travessen la capital.
Amb l’autopista, en canvi, es va seguir més el traçat del Camí del Mig, però, què passarà amb la reurbanització de la plaça de les Glòries de Barcelona? Aquell tambor pretenia ser un park and ride, un node intermodal perquè usuaris de transport privat deixessin el seu vehicle i agafessin un mitjà públic a l’entrar a Barcelona. Evidentment, no va tenir gaire èxit.
Una alternativa a aquest plantejament podria ser reproduir-lo a Mataró. Seria necessari millorar l’oferta de transport entre la capital del Maresme i Barcelona. Com que el ferroviari és poc flexible, es podria replantejar l’oferta del servei d’autobús. Per què no reduir les parades a Mataró i incrementar-les a Barcelona? Per què no crear noves línies? Per què no fomentar l’ús entre els usuaris de fora de Mataró, facilitant la connexió amb altres serveis públics o amb el vehicle privat? És clar que potser abans caldria que l’ATM valorés seriosament el servei que està oferint l’actual operadora que, per molt que renovi la flota, permet que alguns conductors trepitgin massa l’accelerador amb passatgers dempeus a bord.
