Potser per aquest esperit mesell que a vegades sembla haver-se integrat en el nostre ADN després d’anys i panys i segles de garrotades, cada nova envestida ens desperta una barreja, ben nostra, de perplexitat (encara!), d’indignació i d’avorriment a parts iguals.
Batent contra aquest sentiment que s’entesta a sobreviure, persisteixen en la consigna desplegant tot un ventall de lleis tan ràncies com tronades i de sentències pudents, ara ja sense màscares. Clar i no català. Malmetre’ns l’orgull tant com es pugui presentant-nos les institucions pròpies –govern i parlament– com estaments de fireta, joguines que de tan trencades puguin arribar a semblar-nos prescindibles.
Resulta descoratjador, per simple i barroer, però, en tot cas, s’endevinava previsible dins les estratègies d’aquest estira i arronsa. Resulta esparverant, en canvi, que la nostra pròpia administració sigui tan maldestra escampant portes endins i als quatre vents la irrellevància de les nostres institucions. Sembla una broma de molt mal gust descobrir que serveis territorials puguin fer cas omís d’una resolució del Parlament del país aprovada per unanimitat, com ha passat amb el no manteniment de la línia de P3 de l’escola Joan Coromines.
Si aquesta és la força que pot demostrar l’ens que declara representar el poble de Catalunya, primera institució de la Generalitat (del pes del propi Ajuntament ja no cal ni parlar-ne), posem-nos a tremolar quan vinguin des de fora a jutjar les nostres competències.
Més enllà d’aquesta exhibició de misèries, que reclama altres urgències, resulta certament trist el desenllaç de tot plegat, amb tantes famílies perjudicades per la infra-oferta de places d’escola pública de la ciutat entre rondes.
Lamentable solució quan el primer objectiu del pla de govern de la Generalitat en matèria d’ensenyament era «Millorar la satisfacció de les famílies en l’elecció de l’escola dels seus fills i filles». De nota.
