Ja feia dies que els meus fills em preguntaven quan aniríem a la fira. Confirmant una teoria de conducta clàssica, que postula que, la majoria d’humans, intentem negar aquells problemes que volem evitar, jo feia veure que no els sentia. Però és clar, la seva capacitat d’insistència supera de llarg la meva capacitat de fer-me el sord, i al final no em va quedar més remei que assumir la realitat i comprometre’m a anar-hi.
Fins a aquest any havia aconseguit evitar aquesta experiència tan nostrada, les tietes i els cunyats de les criatures m’ho havien evitat. Però aquest any tots els elements s’alineaven en contra meva, i semblava que no me’n podria escapar. A l’últim moment va aparèixer un raig d’esperança (o millor dit un núvol), Sant Pere vetllava per mi i que la pluja m’evitaria la sortida. Falsa alarma, la pluja va minvar i els meus fills ja m’estaven esperant a la porta de casa.
Des del primer dia que vaig acceptar anar-hi, ja els vaig posar la condició que aniríem només a unes poques atraccions, que ells podrien decidir, per suposat. Semblava, per tant, que el meu temps i la meva despesa en activitats firals estaven acotades.
Només arribar a l’entrada, ja m’adono que els meus fills no tenen cap intenció de complir el seu pacte. Els agrada tot i volen pujar a tot arreu. No us avorriré amb una descripció detallada de totes les activitats, però sí d’algunes que crec que són especialment rellevants.
Pescar aneguets, pago sis euros perquè els meus dos fills pesquin 4 aneguets cadascun, no és que els meus fills siguin especialment hàbils, i fins i tot tenint en compte aquest condicionant, l’activitat no dura mes de 2 minuts. Després, a l’hora d’escollir regal, resulta que només poden escollir els que estan a la part interior de la caseta, els més cutres, evidentment. Resultat, dues espases samurai que no sé com amagaré en arribar a casa.
El castell inflable, sis euros més per saltar durant 5 minuts en un inflable, però el pitjor arriba a la sortida, els regalen un xiulet a cadascun. Tinc garantit un concert el que queda de tarda. Sembla que els tinc convençuts, que és hora de tornar a a casa, jo amb una mica de mal de cap i amb la roba fent aquella olor intensa de fira, els nens més feliços que mai. Tot just hem creuat el Camí de la Geganta, els dos em mirem amb cara d’angelets i em pregunten si podrem tornar, ... faig veure que no els he entès ...
