“El Rei és el Cap de l’Estat, símbol de la seva unitat i permanència, (...), assumeix la més alta representació de l’Estat espanyol en les relacions internacionals, (...), i exerceix les funcions que li atribueixen expressament la Constitució i les lleis.” Així comença l’article 56 de la Constitució Espanyola, norma i mare suprema del nostre sistema.
És curiós el grau d’irrealitat que pot arribar a assolir si es llegeix des de l’actualitat. Immersos en les inacabables explosions de corrupció dins les institucions de tots els nivells jeràrquics, a més d’un ja se li apareixen els nous casos de vergonya nacional com a un element més del paisatge.
Tornant a l’article 56, ens diu que el Rei és la màxima representació de tots nosaltres. Una altra idea que es desprèn de la Constitució, sovint utilitzada com a justificació de l’existència de la Monarquia pels seus partidaris, és que la figura del Rei simbolitza la unitat i permanència d’Espanya. El fet que una part de la família reial estigui imputada en un cas de corrupció trenca i ridiculitza sense discussió qualsevol possibilitat de ser la clau de la nostra unió. ¿Com pot una institució tant fragmentada representar la fortalesa i motiu d’unió de tot un Estat? Potser era cert l’any 1978, on encara es respirava cert ambient franquista en branques importants per la negociació de la transició i on era necessari cohesionar forces, però avui en dia s’ha passat d’indiferència a una indignació que no es pot superar amb una avergonyida disculpa.
Indignació que augmenta en veure que la justícia igualitària cada cop sembla acostar-se més a un concepte fantasiós. I és que ben cert és que la figura del Rei està per sobre dels nostres paràmetres jurídics tal i com ens indica el mateix article, “La persona del Rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat (...)”, però no diu pas que sigui extensible als altres integrants de la família. Un fiscal defensant la Infanta posa la cirereta al pastís i ens dóna més motius per girar la cara a una figura que s’aguanta amb pinces. Haurem de veure si realment s’aprofita el moment per donar pas a l’evolució i deixar de banda coses que, lluny d’estar en grau superior, estan al mateix nivell d’hipocresia que els altres.
