Estimats lectors, permeteu-me avui la llibertat, d’aprofitar-me d’aquest espai, per rebatre un article d’opinió firmat per un il·lustre mataroní en un diari nacional, en el que es fa referència a la nostra ciutat. Al meu entendre, l’article, basant-se en una experiència personal molt particular, transmet un visió molt parcial i poc encertada de la realitat.L’article en qüestió, es titula “Can Miracle”, està escrit per en Manuel Cuyàs i es va publicar al diari el Punt-Avui a finals de Gener. Bàsicament, l’article descriu com una lacra “municipal”, el tancament en menys d’un any dels Referents de la ciutat: La Caixa Laietana, la llibreria Robafaves i la pastisseria Can Miracle. Sobre aquesta última en recorda els temps gloriosos, on Can Miracle servia els banquets de la Generalitat o de la casa del Rei i on, segons l’autor, mitja Catalunya n’havia participat.
També segons l’autor, la famosa pastisseria era un motiu d’orgull per a la ciutat i la seva pèrdua ens deixa a tots orfes de referents i situa a Mataró a la “trista categoria suburbial”.
Lamento molt el tancament de Can Miracle, sobretot pels llocs de treball, però també per la història que representa i per la gent que hi ha dedicat molts esforços en tirar-la endavant, però sincerament, després de llegir l’article del senyor Cuyàs a un servidor ja quasi que li vénen ganes que tanquin d’una vegada per totes, tots els Referents de la ciutat. És difícil de suportar un dia i un altre, aquesta ploramica constant, aquest ‘recorda allò que vàrem ser i ja no som’, aquest discurs fatalista que no aporta res, i sobretot aquesta manca tan brutal d’autocrítica.Sincerament a mi se’m fa difícil d’entendre que el tancament de Can Miracle, relegui a Mataró a una “categoria suburbial”. Però no dubto que pel senyor Cuyàs sigui així, segurament per a ell, i per a d’altres com ell, habituals dels famosos banquets, en el seu imaginari col·lectiu, en la seva visió del que és important i diferencial, la seva pèrdua és un daltabaix irrecuperable.Del que potser no s’adonen, és que potser va ser la seva pròpia complaença la causant de l’enfonsament de tot allò que tan estimaven.
