A banda de poder observar com la ciutat es reomple, gairebé imperceptible però constant, a cada dia que passa, acabar d’hora les vacances també ens permet prendre-li el pols al propi estiu i descobrir, de forma subtil, accents tan coneguts com poc habituals als carrers de Mataró.Avesats als milers de turistes a tan sols mitja dotzena d’estacions de tren, encara se’ns fa estrany que algú recorri centenars o milers de kilòmetres per anar a raure a un destí d’encants senzills i discrets, amable però simple.Curiosament, n’obtenim la resposta quan som nosaltres els qui viatgem a centenars o milers de kilòmetres a la recerca de paisatges espectaculars, d’indrets amarats d’història amb lletres majúscules o d’experiències exòtiques i notarialment catalogades com a úniques.Se’ns fa la llum quan el destí congrega multituds. Quan mil i un comerços i botigues profanen escenaris en altres temps sobris i impactants. Quan grans ciutats esdevenen les seves pròpies caricatures de cartró pedra. Quan sentim que, fet i fet, la majoria de vegades només som clients i, alguns cops, només mercaderies.
Vet aquí la paradoxa, la mateixa popularització del turisme que ens ha permès viatjar a la majoria és la que fa que ja no pagui massa la pena viatjar (salvant tantes excepcions com es vulgui) i se’ns fa més evident que mai que viatjar “no ens fa més savis, sinó més turistes”, com deia en Ferran Sáez. El viatge com a experiència d’aprenentatge i descoberta resulta ser tristament classista. Potser aquest és, pels forans, el veritable encant de Mataró: un indret que no s’auto-perverteix, que es mostra tal com és i (només) una mica com era. Una ciutat còmoda, petita i tranquil·la on el turista és un més dels qui van a la platja, a prendre una cervesa o a comprar al supermercat. I si en fan córrer gaire la veu, paradoxa, corren el risc de canviar-ho.
