Prescindint del resultat del batibull arenyenc (de Munt!) de fa tres diumenges, després de buidar-lo de les paraules i els gestos buits, de restar-ne disputes i retrets per la forma o el fons, d’oblidar-ne (o almenys intentar-ho) les prohibicions absurdes i pudents, després d’obviar els oportunistes i els aprofitats i els falsos i els covards, en resten encara, com a mínim, les instantànies d’un dia radiant. En la rutinària cita amb les urnes que de tant en tant ens depara aquesta mena de democràcia envellida, pocs cops, per no dir mai, es dibuixa un ambient de veritable celebració en l’exercici d’un dret a vot que, molts cops, resta segrestat simplement per la inèrcia, si no per l’abstenció o, ves a saber, per l’abstinència.
La il·lusió fèrria i estoica d’aquells qui durant molts hiverns es van veure privats d’aquest dret se’ns debilita en cada nova convocatòria com a argument de persistència pels qui (afortunadament!) sempre n’hem pogut gaudir. I en cada bugada un llençol, que diuen, i en cada contesa cada partit ensenya les vergonyes respectives per avorrir el respectable amb un indecent desplegament de tacticisme endogàmic i uniforme.
Si l’aparell respectiu dicta arrambar-ho tot, s’arramba. Si es mana silenci, silenci. I si cal reblar la paradoxa vetant la participació als propis coreligionaris, es rebla i, així, s’acaba de disoldre, com un terròs de sucre, la més petita espurna de confiança en tot plegat. Som tan lluny d’aquells temps “mítics” on, segons diuen, els partits bullien d’idees, imaginació i il·lusió, que ja ni ens resulta inexplicable aquesta por a la democràcia directa, a la participació activa. Som penosament conscients que el camí el mena el lent desplaçament de tanta maquinària pesada, trista, grisa, feixuga i estèril.
En el seu moment algú (no pas tots els que, a posteriori, se n’han omplert la boca abastament) va córrer davant dels grisos. Potser va arribant el moment que ara siguem nosaltres els qui fem córrer a tanta grisor enquistada. ‘Hasta enterrarlos en el mar’, que deia el poeta.
