Un plat d’èxit, ben guisat a la cuina de casa

Josep Maria Rabassa dirigeix ‘El mètode Grönholm’ a la Sala Cabañes

Dissabte i diumenge el teatre del Centre Catòlic va presentar ‘El mètode Grönholm’, una producció pròpia de la peça més exitosa de l’escena catalana als darrers anys, que encara es podrà veure el proper cap de setmana. Escrita per Jordi Galceran per encàrrec del Teatre Nacional de Catalunya, dintre el projecte T6 d’ajuts a la creació, es va estrenar l’abril del 2003 amb direcció de Sergi Belbel i posteriorment va aguantar tres temporades en cartell al Teatre Poliorama, amb prop de 700 representacions i gairebé 400.000 espectadors. Poca broma. Ara mateix hi ha corrent pel món més d’una dotzena de produccions de l’obra. En resum: una mina.Bona comèdia comercial amb ingredients sense essènciaI com s’ho ha fet en Galceran per ser l’autor dels ous d’or? Doncs d’entrada amb uns bons padrins i el finançament públic del TNC. Però sobretot amb una hàbil amanida de truculència per servir en forma de comèdia el relat de les proves de selecció que hauran de patir quatre suposats candidats a una plaça de directiu d’una empresa molt important.

 

Podria ser, per tant, un àpat amb contingut perquè sembla voler fer tastar el regust de la gran immoralitat que sovint hi ha en les relacions laborals dominants. I no. Els ingredients són boníssims. Hi ha diàlegs vius, tensió dramàtica i sarcasme. Però estan expertament dosificats perquè constitueixin un condiment sense essència i en resulti un entremès de poques calories i d’exquisida comercialitat. Com ara es porta a moltes menjadores teatrals privades i públiques.Treball col·lectiu, qualitat i gustEn la versió de la Sala Cabañes, Josep Maria Rabassa ha encarat bé el repte de refer casolanament un plat tan reputat com és ‘El mètode Grönholm’. Amb l’excusa d’un èxit segur, hauria pogut optar per reescalfar-lo i prou. Però no. Com a director amb experiència contrastada, ha decidit coure’l de nou amb la cuina pròpia, la de la Sala, que excel·leix sobretot en el treball d’equip. Des de l’escenografia i la caracterització dels actors a la il·luminació o el so, passant pel programa de mà o l’atenció al públic. Tot té un sabor distintiu que és el resultat d’una feina col·lectiva solvent, d’una qualitat que costa de trobar en el món del teatre no professional.

 

Un altre encert del director ha estat en el càsting. Un toc rodó del tot. O és que a la seu dels Pastorets amb més renom del país procurar-se un repartiment amb un Sant Miquel, dos satanassos i un fill pròdig no és un luxe? Així ho demostren Imma Llorens, Toni Luna, Jordi Romagosa i Ferran Camps, que componen amb destresa els seus personatges en un exercici coral compensat, on cadascú té el seu punt picant, que s’ajusta a la recepta del xef Rabassa i deixa bon paladar a l’espectador. És tot un gust.