Les petites quantitats de menjar que se serveixen en els bars per a acompanyar a la beguda es coneixen popularment com a tapes. L'ús d'aquest vocable com a sinònim d'aperitiu té un origen incert però molt curiós. Hi ha els qui asseguren que va sorgir arran d'una anècdota protagonitzada per Alfons XIII en la seva visita a Cadis.
Abans de tornar a palau, el monarca es va aturar a Ventorrillo del Camús, parada que encara existeix a la platja que porta el seu nom, entre Cadis i San Fernando. El Rei hauria demanat una copa de vi de Jerez, però no es va adonar que un remolí de vent que es va colar en el local amenaçava d'omplir de sorra de platja el tastavins real. Per a evitar-ho, un espavilat cambrer es va precipitar a cobrir-lo amb una rodanxa de pernil.
Quan el rei va anar va voler fer el glop, va preguntar amb sorpresa: "Què és això?". El mosso li va contestar: "Perdoni el meu atreviment Majestat, li he posat una tapa perquè no entrés sorra a la seva copa". Alfons XIII es va menjar la rodanxa de pernil i va requerir que se li servís un altre Jerez, però "amb una altra tapa igual". Tots els presents van riure l'enginy real i van emular al rei demanant el mateix.
Sigui certa o no aquesta història o faula, el cert és que les tapes mai passen de moda i conformen, avui en dia, un dels principals atractius de l''amplia oferta gastronòmica del nostre país, fins al punt de protagonitzar, per elles soles, àpats sencers.
Tapes, quines tapes?
Si sou servits: Francesc Murgadas- AMIC
Crec recordar que era el mític i gadità Doctor Thebussem, el primer gastrònom de l'estat espanyol que gosava fins i tot esmenar-li la plana al cuiner de la casa reial, que explicava l'origen de les "tapas" en el prosaic costum de cobrir, a les tavernes andaluses de finals del XIX, les copes de fino servides als clients, amb una rodella d'embotit o un tall de pernil per evitar que les mosques del vinagre s'abraonessin cap al vi. Una etimologia que Maria Moliner dóna per bona en el seu "Diccionario de uso del español", tot limitant-lo, també, a la regió andalusa.
Explico això perquè veig, amb certa estupefacció, que el govern de l'estat espanyol està fent gestions al més alt nivell per tal que les "tapas" siguin incloses en el Catàleg de Patrimoni Cultural Immaterial de la Unesco, al costat del Cant de la Sibil·la de Mallorca o les Falles de València.
No serè jo qui tregui valor a aquesta mostra de convivialitat gastronòmica tan arrelada a casa nostra i que, a més, està servint per introduir la nostra cuina en ambients fins ara més partidaris del menú degustació, encotillat, formal i, si em permeteu, tan poc mediterrani. Però crec que les coses s'han de fer ben fetes. I, per tant, no es poden donar l'específic "pincho" (amb l'escuradents recomptable inclòs) o el genèric "aperitivo" com a sinònims de "tapa". Com tampoc es pot, com fa l'argumentari oficial de la petició del govern, donar al "tapeo" o al "irse de pinchos" la finalitat única de "consumir bebidas, básicamente vino y cerveza".
Cert que Maria Moliner dóna a les "tapas" la funció de "acompañar las bebidas". Però una cosa és acompanyar i l'altra impulsar-ne el consum. O algú diria que la "tamborada", ja element d'aquest patrimoni immaterial, té com a objectiu fer el màxim soroll possible?
Per tant, potser convindria revisar aquesta proposta sorgida de la Real Academia de Gastronomia de l'ínclit Rafael Ansón, per ajustar-la més a la realitat. No fos que, en el fons, la maniobra busqui subsumir el "pintxo" en un concepte més genèric que inclouria les bosses de patates i similars que, en els "botellons", ajuden a "consumir bebidas, básicamente vino y cerveza".
