A “Un monstruo viene a verme” de J.A. Bayona, adaptació de la novel·la de Patrick Ness, un nen, Connor (Lewis MacDougall), fill de pares separats, és testimoni mut de la greu malaltia que pateix la seva mare – Interpretada per Felicity Jones - encarant aquest moment des de la impotència i la ràbia. El noi es veu assetjat per un malson terrible en què no pot salvar la seva mare de caure per un precipici després de l’enfonsament d’un cementiri amb la seva església en un turó que té precisament al davant de casa. Però un nou malson succeeix a l’anterior a una hora concreta de la nit i es materialitzarà al seu davant.
Ara, veurà l’aparició d’un monstre colossal – amb la veu de Liam Neeson en la seva versió original - que el ve a visitar cada dia al vespre plantejant-li un joc consistent en què el gegant, un arbre majestuós del turó esmentat encarnat en monstre, li explica tres històries fantàstiques amb diverses lliçons, a canvi de que el noi li expliqui una quarta història, una última història que no serà altre que el procés d’incertesa i angoixa que està travessant el noi. Les tres històries contades del gegant arbori apareixen com tres pel·lícules dins de la pròpia pel·lícula, tres films autònoms genuïnament adscrits al cinema d’animació digital creant una sensació de textura de dibuix en aquarel·la, tres fascinants i prodigioses històries que esdevindran un dels atractius més potents del film.
El film planteja el dolor intern d’un nen que pateix i sofreix en silenci sense la gravetat de tot plegat. En aquesta situació la aparició de l’àvia –interpretada per Sigouney Weaver, segon Premi Donostia del Festival basc- afegeix un factor discordant en la seva vida ja que ha d’anar a viure a casa d’ella mentre la mare roman hospitalitzada per sotmetre’s a un enèsim tractament. Això és un nou revés pel noi que detesta la seva àvia i la seva ordenada casa, erigint-se l’àvia d’alguna manera en la figura de la bruixa dels contes.
En aquest film tot és relatiu i ambivalent, tal com resen les tres històries narrades pel gegant, així l’àvia no és cap ésser menyspreable sinó una mare cuidadora i amatent que sempre està al costat de la mare del nen, ni el mateix monstre és un ésser terrorífic i destructor, però tampoc un ésser benigne i protector. I és que la funcionalitat del monstre convocat arriba de fet per potenciar la veu pròpia del nen, la consciència del nen, impulsa a verbalitzar l’infern interior que està sofrint.
És cert que es proclama la fantasia com a extensió de la realitat, però sobretot, es reivindica la necessitat del complement fantàstic, de la ficció, de la faula i el conte, perquè la realitat sigui més suportable i comprensible. Aposta suggeridora i atractiva però absolutament desmesurada pel seu altisonant to transcendental. Bayona fa gala d’una tendència molesta a subratllar el costat melodramàtic, a buscar la llàgrima torrencial.
Crec que no feia falta tant aparatós embolcall per vestir i donar sentit al terrible procés d’enfrontar-se a la mort, al dol, o les dificultats de l’assumpció de la malaltia i deteriorament d’un ésser tan estimat com pot ser la pròpia mare.
