Després de guanyar l’Oscar a la millor pel·lícula estrangera per la meravellosa “La gran belleza”(2013), el napolità Paolo Sorrentino retorna a les pantalles de casa nostra amb renovada força en una pel·lícula tan pretensiosa com controvertida, “Juventud”.
La fastuosa pel·lícula compta amb una construcció fragmentària, episòdica, fins a desbordar-se amb grapats d’esquetxos promoguts per la incorporació de nous protagonistes secundaris.
Un film que parla de tot i de res, d’allò greu i d’allò lleuger, de la vellesa i la joventut, que mira al passat i alhora al futur, que burxa dins de la família i en els fills, i que es deixa aclaparar melancònicament pel pòsit que resta de tot plegat. Un film desequilibrat en la seva desmesura, erràtic en el seu dispers enfocament calidoscòpic. Però un film magistral en l’art de combinar el grotesc i el sublim, allò ridícul i allò bell. Un film dotat de molts moments d’una brillantor i elegància visual difícilment imitable.
