Asier Altuna dirigeix el recomanable film “Amama” – àvia, en basc – per parlar sense embuts de l’extinció del món rural a partir de l’esgotament del “caserio” entès com a model d’explotació agrícola i sistema familiar. Una pervivència impossible que els aboca a la desaparició a l’entrar obertament en col·lisió amb el món modern i urbà.
La figura de l’àvia silenciosa s’erigeix com a tòtem d’aquest hàbitat ancià, ella esdevé el darrer testimoni de connexió amb tota una genealogia precedent que es remuntaria fins al neolític. En aquest context atàvic, una filla representa la rebel·lia i l’aire fresc, ella aporta una nova manera de concebre la vida procurant conciliar allò antic i allò nou, enfront d’una figura paterna autoritària, reaccionària i masclista i no triga a sorgir el conflicte amb l’inevitable xoc generacional.
Tensions tractades sovint tant en el cinema basc com en l’internacional, però que aquí rep l’empenta d’un tractament cinematogràfic que combina el típic i convuls melodrama rural amb imatges properes al videoart, fruit de la vena artística i creativa de la filla; o amb la utilització cromàtica dels colors i els seus valors simbòlics, associats a cada personatge; o la fisicitat orgànica dels materials naturals que encomanen la fusta i els troncs tractats per l’home. Ingredients combinats tots ells amb un ritme cadenciós i farcit de silencis evocadors que ajuden a reforçar el dramatisme i la bellesa del conjunt.
