Nelly retorna miraculosament del camp d’Auschwitz després d’haver estat donada per morta i ho fa amb el rostre reconstruït, ja que havia estat desfigurada. Nelly vol tornar amb el marit que la va entregar als nazis però aquest no la reconeix.
El director alemany Christian Petzold gira la vista als anys immediats de la postguerra alemanya per parlar de l’holocaust i del retorn dels supervivents dels camps de concentració. Tornem i retornem a l’horror dels camps i la idea de la culpabilitat alemanya que per omissió, consentiment o, directament, la delació, va llençar els jueus alemanys als forns crematoris. Però Petzold ho fa sota un plantejament tan suggeridor com remarcable gràcies a un enfocament metaforitzador que s’inspira lliurement en “Retorn de les cendres” del francès Hubert Monteilhet.
El títol al·ludeix al·legòricament al mateix fet del ressorgiment de les cendres d’un país devastat. El rostre nou de la protagonista incorpora una nova mirada a un país que es debat entre la reconciliació i el càstig per forjar una nova identitat col·lectiva. Tot apunta a què ella ha estat enganyada però tossudament s’aferra al renaixement del seu antic amor, com si fos una extensió de la pròpia reconstrucció d’un país en runes. Però l’amor topa amb l’engany, la mentida i l’aprofitament, i el desig de recomençar acaba per plantejar el dilema ineludible de l’amnèsia col·lectiva per qüestionar conceptes com l’oblit i el perdó.
