L’actor Russell Crowe fa el seu debut cinematogràfic amb un flonjo i encarcarat melodrama patern amb rerefons bèl·lic inspirat en fets reals. Un granger australià, Joshua Connor (Russell Crowe), mestre en buscar i localitzar pous d’aigua subterrània, es veu empès a recuperar els cossos dels seus tres fills desapareguts i donats per morts en el devastat camp de trinxeres de Gal·lípoli.
Ara que es commemora el centenari de la batalla de Gal·lípoli durant la 1a Guerra Mundial -guanyada pels turcs enfront de les tropes aliades conformades per soldats britànics i, sobretot, australians i neozelandesos-, és un oportú moment per girar la vista enrere i extreure’n del fangar i l’ossari de la barbàrie de la guerra una història exemplar i edificant tan plena de coratge i tossuderia com d’amor de pare.
La pel·lícula de Crowe dóna mostres d’un lloable esperit conciliador i apareix carregada també de molt bones intencions. Però la seva realització és excessivament correcta, tan pulcra com funcional, massa poruga diríem. I és que el film està mancat de verdadera temperatura dramàtica i, finalment, es veu malaguanyat per una història d’amor, extreta del perfecte manual dels tòpics romàntics, tan ensucrada com postissa, entre l’heroic pare adolorit i una vídua turca de bon veure.
