Eastwood obre la història del franctirador més letal dels Estats Units amb un llarg flashback per explicar els motius pels quals ha anat a parar a un terrat iraquià a punt de disparar. El procés de transformació del protagonista des que s’allista està explicat, però, amb tots els tòpics del gènere bèl·lic com el període d’entrenament o la “noia” recelosa dels militars.
Un cop al present, aquest àngel custodi dels marines trobarà el seu doble a abatre en un expert franctirador enemic, una competició letal que recorda la rivalitat entre famosos pistolers del Llunyà Oest a l’espera del duel definitiu per decidir qui és el millor tirador del lloc. Un recurs de western utilitzat amb més encert, intriga i densitat per Jean-Jacques Annaud a Enemic a les portes (2000). El desenllaç serà una llarga seqüència final de combat, potser l’únic moment recordable d’un film de guerra tan rutinari i formulari com aquest.
En la seva direcció, Eastwood no vol qüestionar gaires coses i només introdueix el conflicte moral en alguna escena que resumeix el creixent neguit d’aquest soldat després de la mort en combat de companys. L’home fet per a l’acció també troba una correspondència desajustada en la pau de l’entorn familiar. Com a pare de família se sent incòmode en el seu rol familiar i apareix distant, perdut i com absent en unes escenes casolanes rodades per Eastwood amb tota l’atonia i desgana del món.
