“Muntanya russa de girs”

Perdida. David Fincher. 2014

  • Albert R. Dot
  • Dijous, 23 Octubre 2014 09:59

Cultura 204/2015, PERDIDA

Un home torna a casa després de la seva rutina matinal i descobreix que la seva dona ha desaparegut amb senyals de violència. Des del moment en què agafa el telèfon i alerta a les autoritats s’inicia un viatge ple de girs amb final sorprenent. Els més veterans podrien lligar aquesta definició al mestre de les pel·lícules de suspens Alfred Hitchock i no anirien desencaminats. No es tracta, però, d’un títol seu sinó de la darrera cinta de David Fincher. Director modern amb molt de gust per l’estilisme dels seus plans així com la tensió i els girs sorpresa de les trames que filma, Fincher troba el material perfecte en la novel·la de Gillian Flynn.

La mateixa autora s’ha encarregat d’adaptar a guió cinematogràfic aquesta anàlisi d’un matrimoni modern i ambiciós a través d’un cas policíac. Mentre Flynn utilitza els diferents punts de vista i narradors -amb un diari com a eina principal- per anar destapant parts de la història, Fincher agafa el seu habitual to fred i la seva tria de banda sonora inquietant per plantejar dubtes i una sensació de malestar continu en l’espectador.

La primera part de la trama, la introducció, pot portar els consumidors habituals de thrillers i novel·les policíaques a ‘veure venir’ el gir de la trama, potser d’una forma una mica massa òbvia. Això no es cap problema, ja que en el moment en que -algunes- de les cartes es posen sobre la taula, Perdida es converteix en una muntanya russa d’emocions i girs, exagerats i sorprenents, però molt satisfactoris que, sense allunyar la cinta de la crítica al tractament que els mitjans fan d’aquest tipus de casos, eleva tota la història a una faula sobre la forma com les persones poden manipular la imatge que es té d’elles i, en conseqüència, el seu entorn.

Ben Affleck encaixa a la perfecció en el paper principal amb el seu habitual rostre impertèrrit, en contrast amb una espectacular Rosamund Pike que s’assegura, si més no, una nominació als principals premis de l’any. En definitiva, més que una cinta, una malaltia que l’espectador vol contagiar als seus amics i familiars per poder seguir comentant hores i hores després de la projecció.