Scarlett Johasson, com tantes actrius i actors de les generacions més recents, no té cap mena de problema en combinar projectes més artístics amb grans franquícies que requereixen més acció. Ficada fins al coll a l’univers Marvel, Johansson sembla voler dir amb aquesta Lucy de Luc Besson que està llesta per a què la seva Vídua Negra dels còmics sigui cap de cartell. Mentre arriba aquest moment, l’actriu s’ha buscat la vida associada al director francès que als anys 90 va posar al mapa Milla Jovovich. I la jugada sembla haver-li sortit bé. La setmana de l’estrena a Estats Units va liderar la taquilla i la premsa i els fans ja reclamaven el mateix que ella.
Johansson té la intensitat i els llavis per donar vida a la perfecció a aquest tipus d’heroïna d’acció que tan bé se li donava fa uns anys a Angelina Jolie. L’heroïna que “no està per ximpleries”. Malauradament per a ella, a ‘Lucy’ es crea una paradoxa. I és que, tot i el bon fer habitual de Johansson i Morgan Freeman, la cinta acaba sent, precisament això, una ximpleria. Ben feta i entretinguda, dirigida amb pols -tot i el gastat recurs de les imatges d’arxiu-, però ximpleria al cap i a la fi. Una història que acaba descarrilant per l’intent de Besson d’allunyar-se d’allò al que s’ha estat apropant durant el plantejament de la història.
Durant bona part del metratge, Besson ens enganya fent-nos creure que la cinta explotarà cap a on ens tenen acostumats, precisament Marvel i similars, al super-heroisme pur d’explosions i batalles espectaculars. La veritat, però, és que ‘Lucy’ acaba explotant cap a una filosofia techno-New Age que vol fer pensar i reflexionar l’espectador. Però que ho fa amb un ‘coitus interruptus’. Una idea molt vàlida però que deixa amb ganes de veure el potencial total de la protagonista i acaba provocant que, tot i entretinguda, no deixi l’espectador satisfet del tot.
