Diagnòstic:
En els últims anys, els contes de fades semblen haver-se convertit en una de les fonts preferides de Hollywood. Sèries i pel·lícules agafen personatges i històries conegudes i ens ensenyen, en la majoria dels casos, que no tot era el que semblava en les versions Disney.
La Malèfica que ens ocupa resulta curiosa, precisament, perquè és la mateixa Disney la que decideix reenfocar el conte de la Bella Dorment per a una nova generació. Una generació i uns espectadors que prefereixen la superioritat i presència d’Angelina Jolie a la dolçor extrema d’Elle Fanning. El que semblava la primera cinta protagonitzada per una dolenta, però, acaba resultant una transformació massa gran del conte original per acabar fent de la Malèfica de Jolie una heroïna. Com si Disney o l’estrella tinguessin massa por de demanar als espectadors que animessin a una dolenta.
Malèfica funciona millor en els moments ‘foscos’ en que se’ns dóna una justificació a la seva maldat. Les trames i els antagonismes que la cinta proposa en la seva primera mitja hora, acaben donant fruits al seu desenllaç amb unes escenes en què Jolie llueix majestuosament les banyes -i ales- del clàssic personatge. Malauradament, la cinta perd força en la seva part central quan deixa de banda la maldat del personatge i es converteix en “La Bella Dorment: el mai vist” intentant incorporar la tendresa i les escenes d’humor amb calçador i desequilibrant l’estil de la cinta.
Malèfica té aquell punt fascinant de cinta de fantasia dels anys 80 de la que Disney podria viure durant anys. Jolie i els seus pòmuls van néixer per ser la Malèfica humana de Disney. Però no acaba d’estar en la naturalesa de la Malèfica de Disney ser tan bona.
