El director canadenc Denis Villeneuve ha aconseguit xuclar-nos als territoris de la torbació i la inquietud gràcies a Enemy, un hipnòtic i obsessiu thriller psicològic inspirat en un relat breu de Saramago, L’home duplicat. La present cinta de Villeneuve es capbussa ara en els laberints de la ment d’un professor d’universitat, Adam, després de descobrir, inesperadament en mirar un dvd llogat, el seu doble perfecte en Anthony, un actor de tercera.
La tonalitat neguitejant i espessa que atresora la pel·lícula en la presentació de les primeres accions de les relacions de parella i les classes, accions repetitives i intranscendents, es fa progressivament malaltissa. A mesura que el personatge d’Adam explora i festeja amb aquest inaudit fenomen del doble, la pel·lícula s’endinsarà en una atmosfera encara més pesada i subjugadora per circular de forma imparable per unes tonalitats progressivament irrespirables i claustrofòbiques.
Aquesta història d’una obsessió ens condueix a la inestabilitat absoluta en fer-nos moure pel fangar de la incertesa on es barregen perillosament realitat i la ficció, raó i imaginació, el conscient i el subconscient. Desemboquem en tortuosos universos dignes de Lynch o Cronenberg proporcionant moments desassossegants quan trepitgem el terreny del desconegut, com en una reveladora, saturada i febril seqüència inicial, o a través d’ingredients al·lucinats com una boirosa ciutat presidida per una enigmàtica aranya gegant.
El pervers joc de miralls establert entre els dos personatges iguals, dues còpies exactes, ens conduirà inevitablement també al terreny de les pulsions incontrolables i desfermades del desig, gràcies a la presència de les respectives nòvies, també estranyament semblants en el seu aspecte físic. Aleshores ens endinsem en els universos de la usurpació a l’estil Patricia Highsmith.
