L’última pel·lícula dirigida per Wes Anderson, “El Gran Hotel Budapest”, és un seguit d’anades i vingudes de personatges, de pujades i baixades de guió, per servir a l’espectador una trama esbojarrada. La pel·lícula narra la història del jove aprenent d’un refinat i gairebé perfecte director d’hotel, el Budapest, gran i sofisticat.
La fotografia agafa molt de protagonisme durant tota la pel·lícula. Amb els seus ja coneguts enquadraments simètrics com a principal segell, Anderson ens mostra un món de postal, sofisticat i de creixent optimisme. De la mà de la fotografia van els colors, que comparteixen protagonisme amb el seu caràcter cridaner, ja que fa ús de colors vius que transmeten una felicitat i optimisme constant durant tota la cinta. Per a Anderson i el seu director de fotografia, tota ocasió és bona per saturar els colors, qualsevol pla, amb una explosió de colors que acaba convertint el confort i la sensació de benestar en el principal objectiu a transmetre a l’espectador.
Aquest joc d’enquadraments i colors conforma l’estil molt personal del director, com ja havia demostrat a altres pel·lícules com “Los Tenenbaum” o “Life Aquatic”. Aquest estil demostra la importància que dóna a tots els detalls, tant visuals com de la trama. Una altra característica d’Anderson, és el fet de confiar en un grup d’actors que ja han participat en altres dels seus rodatges. En aquest aspecte, cal destacar el duet interpretatiu que conformen Ralph Fiennes i Tony Relovori, amb dos personatges que resulten un gran contrapunt l’un de l’altre.
Sense tractar-se d’una producció gegant ni d’una pel·lícula rebuscada, “El Gran Hotel Budapest” té un resultat cuidat i delicat al detall. És un conte per a tota la família, amb un esperat final tranquil i dolç.
