El primer que ens ve al cap quan veiem Dallas Buyers Club és la lluita d’un seropositiu a la Texas dels finals dels 80, enmig de l’extremadament món masclista i ple de prejudicis dels rodeos. La pel·lícula de Jean-Marc Vallé va molt més enllà. És una crítica molt ben realitzada de tota la indústria farmacèutica americana de l’època, que va trobar una autèntica mina d’or per on enriquir-se. I no només això, la crítica s’amplia als hospitals -més preocupats de seguir el joc a les farmacèutiques que de veure si realment s’està ajudant als malalts- i l’administració americana -més preocupada en atrapar i eliminar malalts que utilitzen medicaments no autoritzats que a veure si realment allò que estan provant les farmacèutiques és útil o no-.
Si a tota aquesta base crítica hi afegim un guió rodó, que no es fa pesat en cap moment, que sap com mantenir a l’espectador atrapat al desenvolupament sense abusar de l’empatia excessiva amb els protagonistes malalts, tot i demostrar el realisme de la situació, ajudat per unes magnífiques actuacions, acabem per obtenir una pel·lícula molt recomanable a tot el públic en general. Un film que va més enllà de l’entreteniment i ens dóna l’oportunitat de reflexionar i augmentar l’esperit crític.
I, finalment, i tot haver-ho esmentat de passada abans, el nivell interpretatiu del film ajuda, i molt. És cert que l’Acadèmia té una especial predilecció per les grans transformacions físiques dels actors, però s’ha de reconèixer que, a part de la transformació, són creïbles. Que Matthew McConaughey deixi de ser aquell dandy de pel·lícules romàntiques superficials i es converteixi en un autèntic lluitador contra la malaltia és espectacular.
Per rematar-ho, a més a més, trobem un Jared Leto espectacular, sense termes mitjos, una actuació escandalosa i creïble, que es mereix tots els reconeixements que ha rebut.
