Diagnòstic:
Un fet extraordinari -la desaparició del patriarca- provoca la reunió d’una família a la casa familiar de la calorosa Oklahoma. Evidentment, han de sortir a la llum els draps bruts. I deu n’hi do si surten. Agosto -en l’original, ‘August, Osage County’, pel mes de l’any i el lloc on s’ambienta- sorgeix d’una premiada obra de teatre de Tracy Letts, que en aquesta versió cinematogràfica de primer nivell s’ha encarregat d’adaptar la seva pròpia història.
Coneguda com un dels grans cara a cara entre mare i filla del teatre modern -Lizaran contra Vilarasau al TNC o Baró contra Machi a Madrid-, l’adaptació que ofereix John Wells ja tenia mitja feina feta enfrontant Meryl Streep i Julia Roberts en els papers d’aquesta mare malalta, seca i violenta de paraula, i aquesta filla pròdiga que es creu tan diferent a la seva mare. I no hi feien nosa, tampoc, Ewan McGregor, Benedict Cumberbatch o Chris Cooper acompanyant-les.
Calia, però, rebaixar amb unes gotes de màgia del cinema l’habitual exageració que només funciona a sobre d’un escenari. És en aquest punt on aquest Agosto pateix les seves úniques patinades. Tot i l’ús realista de la casa familiar i dels camps del comtat d’Osage per ‘obrir’ el text teatral i allunyar-lo de les escenografies més tancades, el guió es permet un parell d’escenes extremes que, almenys en un dels casos -els plats trencats-, arriba a tenir un peu fora de lloc.
Malgrat aquest histrionisme latent, sobretot representat per la immensa Streep, Agosto sap transmetre aquesta història d’herència genètica i de por a repetir estructures familiars amb tota la força necessària per sortir del cinema fent una radiografia de l’entorn d’un mateix. A més de lloar Streep i Roberts, és clar.
