Diagnòstic:
Amb la història real en què es basen aquests ‘12 años de esclavitud’, el director Steve McQueen ja tenia mitja feina feta. La història d’aquest home de color lliure, drogat i venut com a esclau al sud dels Estats Units, provoca frustració i angoixa només llegint la premissa. Amb aquest material, doncs, McQueen ja tenia les sensacions creades. Tot i això, el que podia convertir-se en un melodrama exagerat es converteix en l’odissea personal d’un sol home amb un guió molt centrat en el personatge central que situa la “política” de l’esclavisme com a teló de fons per explicar una història individual.
El director se centra en el protagonista de Chiwetel Ejiofor i és a través d’ell -i sobretot de la seva mirada- que ens fa viure aquests 12 anys. Ni cartells indicant les dates ni muntatges telefilmescs que embarateixen el producte final. McQueen vol explicar la història d’aquest home i la seva manera de viure aquest salvatge episodi de la història americana. Només quan Brad Pitt apareix en pantalla, la pel·lícula es permet un parell de frases adoctrinadores. Serveixen per desencadenar el desenllaç personal del protagonista però no per donar ‘venjances divines’ contra els esclavistes ni cap tipus de recompensa contra els opressors a l’estil ‘Django Desencadenado’.
‘12 años de esclavitud’ vol ensenyar què li va passar a aquesta persona real en el marc d’uns fets molt reals. Sense més artifici que un parell de salts en el temps endavant i endarrere comparant la seva situació actual amb la seva vida anterior de felicitat.
Amb un repartiment molt eficaç encapçalat per Ejiofor, destaquen sobretot Michael Fassbender i el ‘monstre’ al que dóna vida -mai més certa aquesta frase feta- i la novella Lupita Nyong’o que aviat serà l’actriu de moda que escombrarà a les categories d’actriu de repartiment.
