Diagnòstic:
A aquestes alçades, tots ja coneixem el tipus de comèdia que caracteritza Woody Allen. Cinema d’autor on veiem situacions personals portades i exagerades a l’absurd i al límit. Blue Jasmine, la seva última pel·lícula no n’és una excepció.
Al voltant de la vida d’una de dues germanes adoptades, completament diferents l’una de l’altra, observem com tota la seva vida, fomentada en el glamour, els capricis, la vida d’alta societat i prejudicis cap a la resta de la població, etc. ha desaparegut degut a les activitats fraudulentes del seu marit. Jasmine, interpretada per Cate Blanchett, malgrat haver-se quedat sense res i haver perdut el seu estatus, no pot seguir obviant les diferències socials i segueix jutjant a totes les persones del seu voltant seguint els estandàrds de l’alta societat, malgrat ser-ne una repudiada.
Amb aquest material, les interpretacions, en especial Blanchett, estan a gran nivell. L’actriu australiana transmet la inestabilitat mental del personatge que, a mesura que avança el film, més evidents fa els conflictes entre la realitat i com haurien de ser les coses segons les jerarquies socials que han envoltat la seva vida, i com s’autoenganya per no ser conscient de la seva situació real.
El problema del film és que, tot i plantejar una situació de la que es pot treure molt de suc, i més en to de comèdia, la sobreexageració de la vida de la protagonista i com segueix intentant forçar la situació fins al límit, pot arribar a provocar que s’acabi fent pesada, i hem de pensar que només dura 90 minuts. De fet, aquesta reiteració, al final aconsegueix que es torni previsible, un fet estrany considerant com de surrealistes es tornen a vegades els finals dels films del mestre Allen, precisament, una de les seves senyes d’identitat.
