Diagnòstic:
La “típica comèdia espanyola” ha fet molt de mal al cinema de l’estat. L’estil de comèdia esbojarrada i “Aída-enca” és, juntament amb la proliferació de nus, un dels vicis i clixés més explotats a l’hora de parlar del cinema espanyol. Aquest és un dels principals motius pels quals els espectadors que decideixen anar a veure ‘La gran família espanyola’ poden no quedar del tot satisfets. És un dels motius, també, que poden portar a definir la cinta com “esquizofrènica”.
Té dues personalitats que xoquen, dues parts molt diferents. I sense embuts, la segona dóna mil voltes a la primera. La pel·lícula planteja una sèrie d’expectatives còmiques en els seus primers minuts que semblen voler donar als fans dels personatges exagerats i el caca-culo una pel·lícula ideal per a ells. Res més lluny de la realitat.
Aquesta família formada per cinc germans amb noms bíblics inspirats en ‘Siete novias para siete hermanos’ és una família real, amb sentiments i problemes reals. Una vegada es deixen enrere els diàlegs ràpids que donen massa informació i a la vegada volen fer ‘la gracieta’, una vegada es decideix començar a ensenyar el que ja s’intueix per les mirades en aquest casament, en principi, esperpèntic, ‘La gran família espanyola’ ensenya les seves vertaderes cartes. La capacitat de Daniel Sánchez-Arévalo de fer bona comèdia (Primos) i de fer humans els seus personatges (AzulOscuroCasiNegro) omple la pantalla amb el triangle amorós, les revelacions de secrets dels nuvis o una conversa creuada entre gairebé tots els personatges que acaba sent un gran exemple de bona manera de fer cinematogràfica. La pel·lícula encara agafa més volada i profunditat en els seus minuts finals fins a deixar l’espectador amb la sensació d’haver vist una gran pel·lícula i, el més important: fer-li oblidar els primers moments de la història.
