L’argument:
Un caçarecompenses alemany li promet la llibertat a l’esclau Django si l’ajuda a atrapar uns assassins. Acabada la feina, l’esclau decideix seguir amb l’alemany amb l’objectiu de rescatar la seva dona Broomhilda. .Diagnòstic:
Ritme, humor, una banda sonora molt potent. Quentin Tarantino ja té una marca ben establerta, una sèrie de clixés que li funcionen i que han convertit el seu cinema -fàcilment consumible- en un cinema d’autor. ‘Django desencadenado’ és una nova mostra de la ‘marca Tarantino’ ja des dels seus ‘enganxosos’ títols de crèdit. Tot el que s’espera del director de Pulp Fiction i Kill Bill, es rep en grans quantitats. Molt positivament, Tarantino no té cap mena de prejudici ni li agrada mossegar-se la llengua. Això converteix aquesta ‘cinta d’autor del cinema comercial’ en una espècie de pel·lícula ‘definitiva’ sobre l’esclavatge.És a dir, fent servir els seus habituals tics de sang i fetge, el director no s’està de mostrar la cruel realitat que les persones de color vivien en aquella època. Tortura -física i psicològica- gràficament representada, que serveix pel seu propòsit: empatitzar amb la venjança del protagonista. Una venjança que quan és manifesta produeix aquell ‘plaer culpable’ que provoca sempre Tarantino en treure la ‘set de sang’ de l’espectador. Com ja passava amb els jueus i els nazis a ‘Malditos Bastardos’, Tarantino fa la seva particular ‘crítica històrica’. En l’apartat interpretatiu, Tarantino segueix en la seva línia de recuperar carreres -Don Johnson-, mostrar noves cares d’intèrprets coneguts -DiCaprio o Samuel L. Jackson- i mantenir actors que li funcionen -el magistral Christoph Waltz-. Un repartiment que viu els seus personatges i que dóna el millor suport als molt més continguts -perquè així ho demanen els seus personatges- Jamie Foxx i Kerry Washington. 
