L’argument: Després que el guarda de seguretat del dipòsit fugi, la policia troba la porta d’una de les neveres oberta i un cadaver desaparegut. L’encarregat del cas comptarà amb la col·laboració del marit de la morta, tot i no descartar la seva possible relació amb el cas.Diagnòstic: Amb una atmosfera ben aconseguida de cinema de gènere i regust comercial en el bon sentit de la paraula, el debut d’Oriol Paulo s’emmiralla massa en el gènere al que pertany i acaba patint de massa tics. Tot això, principalment, en el desenvolupament de la història que, després d’un punt de partida molt fort, s’estanca en el que sembla la desaparició de tota gràcia de la pel·lícula malgrat mantenir els necessaris girs del guió en tota producció d’aquestes característiques. Paulo, però, juga amb l’espectador i quan aquest creu que tot el que està veient va cap a un costat i es resoldrà d’una certa forma, dóna un cop a la taula i desmunta el tauler de joc. És en aquest moment final, en el descobriment del truc, de l’engany i del joc de miralls, en que la cinta torna a pujar el nivell que ja apuntava a l’inici. Una sorpresa que recompensa aquell espectador que ha estat atent i al que, de cop, li encaixen unes peces amb les que ni sabia que estava jugant. Jugant al joc de taula hi ha tres actors correctes. José Coronado -amb un dels pitjors pentinats de la història del cinema espanyol-, Hugo Silva -deixant enere el seu xulesc personatge tipus- i Belén Rueda -al límit de l’encasellament amb aquest estil de thrillers i films de terror- fan el que s’espera d’ells. No seran aquestes, però, les seves interpretacions més recordades.En definitiva, una cinta d’intriga ‘normal’ que evoluciona a joc de miralls sorprenent amb el seu gir final. 
