L’argument:
Un caçatalents de beisbol d’avançada edat està començant a perdre la visió. La solució perquè no el retirin és aconseguir un jove talent d’Atlanta. Per aconseguir que signi amb ell, però, necessita l’ajuda de la seva filla, advocada, amb la qual té una freda relació.Diagnòstic:
Clint Eastwood ha regalat la seva “marca” d’actor -malcarat i grunyint cada dos per tres- al seu antic col·laborador, Robert Lorenz, en el seu debut com a director. El que podria haver vist a venir l’Eastwood és que no tothom sap agafar un bon material i fer-ne grans pel·lícules com ell. Lorenz és, fins que no demostri el contrari, un director mediocre que posa un bon repartiment a intentar salvar un guió de cinta de dissabte a la tarda. I és una llàstima perquè si el guió de ‘Golpe de efecto’ estigués més ben compensat n’hauria sortit una bona història de relacions familiars i esport. Malauradament, els personatges es passen massa estona deambulant sense gaire cosa a fer fins que, al final, corre-m’hi tots, i a lligar totes les trames de cop. Traumes, carreres, amors, etc. Tot queda solucionat en els últims 20 minuts. I la resta de metratge? Amy Adams mirant-se de lluny amb Justin Timberlake o intenant ‘parlar’ amb Clint Eastwood i aquest donant-se cops amb les coses. Si ‘Golpe de efecto’ disparés les pilotes de les que disposa amb la mateixa força que els jugadors de beisbol que retrata, n’hauria sortit una molt bona història de pares incomunicatius i filles que persegueixen la seva veritable passió. Enlloc d’això, tenim personatges perduts en una història MOLT previsible amb una història d’amor que sembla seguir una llista titulada ‘Totes les pallassades que s’han de fer en una primera cita de cine’. Al final, no queda mal gust de boca però tots i cada un dels passos previs s’han pogut preveure un rere l’altre. Sort d’en Clint.
