L’argument: Quan l’any 1979 l’embaixada dels Estats Units a Teheran va ser ocupada, la CIA va organitzar una operació per rescatar els diplomàtics utilitzant un expert. El pla: fer-los passar per l’equip d’una falsa pel·lícula.
Diagnòstic: Ben Affleck, el director. Aquest concepte agafa el record que es té de l’actor de pel·lícules com Daredevil i l’allunya tot el possible de la imatge que se’n tenia fins ara. Affleck agafa una curiosa història real i la converteix en una cinta amb un regust molt clàssic. Què vol dir això? Doncs que el jove director fuig de floritures i jocs d’espai-temps tant de moda en els últims anys per oferir un títol amb un bon guió, uns bons actors i un plantejament en que la història és la protagonista. Des de la mesurada introducció històrica fins a l’epíleg habitual de les cintes ‘basades en fets reals’, el director té una agraïda cura pel detall. Una cura que, en el muntatge del clímax de la història, porta la narració a fluir fins a un punt àlgid de tensió que està tan ben administrat que pot arribar a portar a taquicàrdia a l’espectador.L’habitual registre pla d’Affleck li va perfecte al seu personatge protagonista, amb una subtrama familiar que, per sort, mai acaba de robar protagonisme a la història principal i que, fins i tot, ajuda a acabar de lligar-ho tot com si fos el llaç del regal. Això sí, Affleck sap confiar en valors segurs i, per això, les gotes d’humor aportades pels personatges de John Goodman i Alan Arkin -només una mostra del gran repartiment en el que també hi ha Bryan Cranston o Kyle Chandler- són una gran arma secreta per complementar una història molt ben portada que acaba suposant un títol molt rodó i recomanable.
