L’argument:
María, Henry i els seus fills passen les seves vacances d’hivern a Tailàndia. Un matí de desembre, mentre es banyen a la piscina, un terrible soroll surt del centre de la terra. Mentre María es paralitza de por, un immens mur d’aigua corre cap a ella.Diagnòstic:
Més enllà del seu debut a ‘El Orfanato’, Bayona ha estat director d’anuncis i clips musicals. Una experiència perfecte per captar l’atenció de seguida i transmetre sentiments de forma condensada. Perquè això és, exactament, el que fa el director amb la seva recreació dels efectes del tsunami de 2004: dirigir l’espectador. El podríem considerar el director ‘suprem’ si tenim en compte que, a més dels actors i els tècnics, l’autor es capaç, amb la seva pel·lícula, de dirigir les emocions de l’espectador cap on ell vol.Aquesta premeditació, aquesta direcció, però, té dues vessants que a ‘Lo imposible’ queden molt clares. D’una banda, Bayona porta l’espectador a posar-se en la pell de la família protagonista, a viure la seva angoixa i el seu patiment físic i sentimental. En aquest sentit, i en l’espectacular reproducció del desastre natural i els seus efectes, l’objectiu s’aconsegueix amb escreix convertint tota la primera part de la cinta en una ona sense fre. D’altra banda, però, Bayona calcula i mil·limetra cada minut de la seva història, cada segon de la seva forma de rodar i cada mil·lèsima del muntatge per aconseguir un altre resultat: que la indústria del mocador de paper revifi.El respecte que aconsegueix amb l’angoixa -convertint ‘Lo imposible’ en una de les millors pel·lícules de desastres naturals-, el tira per terra quan els ‘orgasmes’ de la banda sonora o les escenes tramposes -el nen desconegut- destapen que la cinta és un gran puzzle que ataca sense contemplacions el lacrimal de l’espectador. Una pel·lícula igual d’impactant que tramposa.
