L’argument:
El dictador d’un petit país fa tot el possible per evitar que la democràcia arribi a les terres que governa. Quan comença a tenir conflictes amb les Nacions Unides, els seus consellers li recomanen que viatgi als Estats Units per parlar a l’ONU.Diagnòstic:
Sacha Baron Cohen té molt perfeccionat el seu producte. Personatge complet i rodó que li permet el lluïment. Trama senzilla -molt-. Crítica a tort i a dret. Riures assegurats. Això sÍ, el producte que ofereix l’humorista no està recomanat per les pells fines. Aquí no hi ha amics. No hi ha temes intocables. Tota forma de govern, indústria, malaltia, discapacitat, està en el punt de mira. Tot està permès, tot és atacat amb molt mala baba. La crítica a la societat que ofereix ‘El dictador’ està bé, sí. Fa riure, també. Però en alguns moments acaba semblant massa una successió d’escenes inconnexes. El guió que funciona tan bé en els diàlegs ràpids i les situacions, no emmascara que la trama continuada és una simple excusa per anar veient com aquest personatge s’acabava ficant en problemes. Tot i la inevitable ‘noia de la pel·lícula’, la història mai perd de vista qui és el seu protagonista i, tot i la seva evolució, no es traiciona la mala baba i la falsa apologia de la dictadura per un final ‘made in Hollywood’. Un dels problemes que li podem trobar és la vulgaritat que acompanya al conjunt. Serveix per grans gags com el descobriment de la masturbació però acaba emmascarant el que podria haver estat una gran pel·lícula d’humor i de crítica social que, exagerant una mica, podria haver estat un clàssic dels temps que corren. Ara, però, tot i que podrà ser recordada com una gran comèdia, no arribarà a ser una referència. Ara, tampoc li cal. 
