L’argument:
Amb l’excusa de la seva reunió d’antics alumnes, la colla d’American Pie es retroba 13 anys després. Matrimonis en crisi, noves parelles i feines avorrides però la mateixa obsessió pel sexe.LaDada:
La cinta recupera tots els personatges de la primera entrega, fins i tot, una Tara Reid en el primer paper des dels seus anys de rehabilitacions i operacions de cirurgia.
Diagnòstic:
Tot torna. La música, la moda i el cinema. En aquest cas, però, més que una nova versió ens trobem amb la modalitat de recuperar títols per veure on són i com estan els seus personatges. Aquest és el principal atractiu, no ens enganyem, d’American Pie: El reencuentro. La típica comèdia adolescent no va tornar a ser la mateixa després de l’estrena de la primera entrega, que va suposar el retorn de l’humor escatològic i sexual perdut des dels anys 80. Un humor que, ara, 13 anys després, només pot despertar en l’espectador la mateixa nostàlgia de temps passats que senten els seus protagonistes. Tornar a veure la colla d’adolescents, ara casats o amb feina estable, és la gràcia d’aquest retrobament que aconsegueix aparicions de tots els personatges de la primera entrega, en alguns casos molt puntuals, però que provoquen també en l’espectador aquesta sensació de reunió d’antics alumnes que centra l’acció de la cinta. El resultat d’aquesta mirada nostàlgica als personatges acaba a mig camí entre la comèdia adolescent gamberra i la reflexió sobre el pas del temps. Aquest contrast, i l’intent de posar adults a fer el paper de joves, provoca un punt de pena de l’etern adolescent i una certa amargor que, tot i grinyolar en alguns moments, suposa una bona herència per a wuna saga que ja en les entregues anteriors anava més enllà i convertia els seus personatges en éssers de carn i ossos.
