L’argument:
Anys 70, Guerra Freda. El fracàs d’una missió especial a Hongria provoca el canvi en la direcció dels serveis secrets britànics (SIS). Un dels defenestrats serà posteriorment tornat a contractar perquè descobreixi quin dels integrants de la cúpula del SIS és un talp. L’anècdota:
La banda sonora de la pel·lícula ha sigut composada per l’espanyol Alberto Iglesias qui, al 2005, ja va posar la música a una altra adaptació d’una novel·la de John Le Carré, El jardinero fiel. Aquell treball li va valdre la seva primera nominació als Òscar. 
Diagnòstic:
Hi ha una màxima que sempre acompanya el thriller d’espionatge: “Com més enrevessat, millor”. El problema, és que a molts realitzadors se’ls oblida que després s’ha de poder explicar tot plegat. Per sort, Tomas Alfredson és l’alumne avantatjat de la classe i la seva capacitat narrativa pot amb tots els flashbacks, personatges (i els seus noms corresponents) i fets, que s’interposen al seu camí. Alfredson demostra que la intensitat no comporta forçosament una successió molt ràpida de fets, i que el fred és la sensació més pròxima a l’intriga. ‘El topo’ és un gran puzle intel·lectual que exigeix una atenció del 110% a l’espectador. El seu major mèrit és que la pel·lícula no és queda només en un gran enigma per descobrir, sinó que també és una gran pel·lícula. Una gran pel·lícula amb un gran protagonista i unes grans interpretacions que donen molta més profunditat i transcendència a la premissa que inicia tot plegat. 
Efectes secundaris:
Exercici d’agudesa intel·lectual en forma de gran pel·lícula. Gary Oldman tant sensacional com el seu director, Tomas Alfredson. Una de les millors pel·lícules del 2011. 
