L’argument:
La troballa d’una fórmula contra l’envelliment comporta superpoblació i la transformació del temps en moneda de canvi. Mentre els rics viuen per sempre, els pobres han de negociar cada minut de la seva vida. L’anècdota:
El novel·lista Harlan Ellison va acusar Andrew Niccol d’haver-li plagiat el seu relat de 1965 ‘¡Arrepiénte, Arlequín!, dijo el señor Tic-tac’. La disputa es va solucionar incloent a Ellison als crèdits de la pel·lícula. 
Diagnòstic:
La pel·lícula comença i acaba en la seva gran premissa, tota la resta és una absurda successió de fets previsibles en que es reitera una vegada i una altra la mateixa idea. ‘In Time’ donava per a molt: per a gran pel·lícula, per a bon blockbuster o per a les dues coses i, al final, no resulta ni en una cosa ni en l’altra. La càrrega “intel·lectual” de la pel·lícula queda concentrada en els 2’30’’ del tràiler. Tots els diàlegs són prescindibles, i el comportament dels personatges frega el ridícul. Per moments, sembla que la mutació genètica que fa que la humanitat només pugui envellir fins als 25 anys, també hagi afectat al desenvolupament del cervell. Un cop eliminat el guió de l’equació, el film, tot i que banal, podria haver sigut un gran blockbuster d’acció, i ni això. Andrew Niccol tindrà moltes qualitats, però rodar acció mai ha sigut un dels seus punts forts. El film és un producte de consum ràpid, d’utilitzar i llençar. El seu major llast és que la seva gran premissa donava per a clàssic instantani de la ciència-ficció i es queda en res. 
Efectes secundaris:
Si no es té en compte que és d’Andrew Niccol (‘Gattaca’), i que amb la premissa es podrien haver fet autèntiques meravelles, resultarà força entretinguda. 
