L’argument:
El Walter Black és un home molt deprimit que decideix viure a través d’un peluix d’un castor per evadir-se de tots els problemes que el transtornen. L’anècdota:
Aquesta és la tercera pel·lícula com a directora de Jodie Foster. Des de la seva anterior incursió darrera la càmera ja ha plogut força i és que hem de remuntar-nos fins al 1995 per trobar el seu segon film, ‘A casa por vacaciones’. 
Diagnòstic:
Mel Gibson es redimeix lleugerament dels múltiples escàndols personals que han arruïnat la seva carrera cinematogràfica amb una gran actuació que no es veu acompanyada pel conjunt global de la pel·lícula. Mel Gibson interpreta el que possiblement sigui un dels seus últims papers i ho fa fantàsticament, però la seva travessia pel desert personal també s’estén a un film que deixa l’actor pel seu compte. La culpa, el guió. 
D’una història principal –la de Mel Gibson- que no dóna per més, se’n decideix fer sobre la marxa una ramificació, protagonitzada pel fill gran. Quan s’estan desenvolupant les dues, aleshores se n’adonen que el temps total de metratge és més curt del que es pensaven i decideixen acabar-les tirant pel dret. Però a sobre, les dues històries són alternades gairebé sempre de forma desafortunada per necessitat de la direcció, fent cas omís de les necessitats reals de l’argument. Així, queda un producte incoherent que no acaba mai de funcionar i que divaga sense tenir molt clar cap a on va ni que vol explicar. L’únic que no naufraga són els 30 primers minuts i Mel Gibson. 
Efectes secundaris:
Mel Gibson és l’únic aval de la pel·lícula. Els 30 primers minuts funcionen, després ja la cosa comença a navegar sense un rumb gaire clar. És un melodrama més. 
