L’argument:
10 anys després dels crims de Woodsboro, la Sidney Prescott s’ha convertit en una escriptora d’èxit. Quan la gira de presentació del seu nou llibre passa pel poble, ‘Ghostface’ torna a fer de les seves. L’anècdota:
‘Stab’, la pel·lícula fictícia basada en els primers assassinats de Woodsboro, canvia tres vegades de “fals” director al llarg de tota la saga ‘Scream’. Primer és Fred Rifkin, després Cary Granat i finalment Robert Rguez. 
Diagnòstic:
Gran retrobament i posada a punt de la saga, ‘Scream 4’ ofereix als seus fans exactament el que estaven buscant: un inici i un final potents, custodiats per la permanent autoreferenciació de la saga. La pel·lícula basa tota la seva força en tornar a tirar de clixés i autoparòdia. Aquest cop, però, aquests recursos ja no són enginyosos, sinó fàcils i vistos -per moments no se sap si s’està veient ‘Scream’ o ‘Scary Movie’- tot i que poc preocupa. El ritme tampoc acaba d’acompanyar, deixant importants llacunes durant el desenvolupament del film. 
El contrapunt el posen algunes sensacionals línies de diàleg que repassen de nou les regles del gènere o tiren de tòpic cinematogràfic com a avantsala de l’apoteòsic desenllaç final.Amb tot, això no impedeix que la pel·lícula no rutlli, tot el contrari, però sí que denota la incapacitat d’oferir alguna cosa realment nova, com per exemple, un ‘Ghostface’ més enginyós mortalment parlant, en aquest nou punt de partida, més enllà de les obligades referències 2.0.Efectes secundaris:
Funciona com a seqüela que farà les delícies dels més fanàtics, com a reboot i reinici de la saga, no tant. Per molt que passin els anys i s’actualitzi, ‘Scream’ seguirà sent un “slasher” amb molta aparença a anys 90. 
