L’argument:
Un jove escriptor pateix una crisi de creativitat, decideix prendre una nova droga que li permet utilitzar al màxim el seu cervell, i acaba triomfant a Wall Street. L’anècdota:
Tant la pel·lícula, com el llibre en el que es basa, parteixen de l’errònia premissa que “només utilitzem un 20% del nostre cervell”. El cervell l’utilitzem al 100%, però no totes les neurones actuen a l’hora, només entre un 10 - 15% d’aquestes. 
Diagnòstic:
Thriller de motllo amb un argument excepcionalment interessant. ‘Sin límites’ està feta amb el mateix patró amb el que es realitzen el 75% dels thrillers que veiem. És igual que siguin policíacs, de conspiracions o de ciència-ficció, tots tenen uns personatges, un desenvolupament i fins i tot una aparença molt similar. Però en aquest cas, hi ha un fet distintiu molt important: una premissa realment interessant. Uns quants exemples de què passa sota els efectes de la droga, èxit exponencial, una successió lògica d’esdeveniments i un desenllaç a l’ús, i ja tens a la butxaca a l’espectador. La premissa és tant excitant, que aspectes com la millorable descripció visual dels efectes de la droga o la matussera successió d’alguns fets cabdals per a la història, queden relegats en un segon pla, emmirallats per un punt de partida que imprimeix en la pel·lícula el mateix efecte que el que la droga causa en la gent: la fa ser aparentment millor del que realment és. 
Efectes secundaris:
Interessant i entretinguda. Si no es qüestiona res de la història, pot resultar una de les pel·lícules més estimulants de l’any, almenys els 30 minuts posteriors a la sortida del cine. 
